El nacionalisme català està en perill. Des que José Montilla és president de la Generalitat la reivindicació nacional de Catalunya ha entrat en via de dissolució. Montilla no és nacionalista i aposta per una Catalunya dins d’Espanya, però això no és cap novetat. El què sí que ho és, en canvi, és que un president d’un país abandoni els interessos nacionalistes que han de fer-lo progressar. També ho és que aquest president ho faci amb la benedicció de l’únic partit que es proclama obertament independentista. ERC ha fet Montilla president i ha propiciat, per tant, que la reivindicació nacional es dilueixi.
Ara, ja només hi ha una formació política que aposti al cent per cent pel catalanisme i el nacionalisme. I tenim sort que aquest partit sigui el majoritari a Catalunya. Mentre CiU continuï obtenint un gran suport electoral el nacionalisme encara serà viu. Catalunya no pot perdre la responsabilitat d’abandonar les seves reivindicacions nacionals perquè no ho fa cap país del món, cap. Catalunya no pot abandonar la responsabilitat d’assolir cada cop més quotes d’autogovern, i això passa per tenir policia, per gestionar les presons, per evitar perdre competències en lleis com la de la Dependència o la llei d’Universitats. També passa, és clar, per reclamar la preeminència del català o les seleccions esportives o una aplicació maximalista de l’Estatut.
Aquests reptes només els assumeix CiU, cal reconèixer-ho i cal, sobretot, despertar altres sectors del catalanisme que han relegat els seus principis per a una Catalunya plena a un segon terme, només per avantposar els interessos de partit. Catalunya és catalanista i nacionalista, com qualsevol país normal.
Ara, ja només hi ha una formació política que aposti al cent per cent pel catalanisme i el nacionalisme. I tenim sort que aquest partit sigui el majoritari a Catalunya. Mentre CiU continuï obtenint un gran suport electoral el nacionalisme encara serà viu. Catalunya no pot perdre la responsabilitat d’abandonar les seves reivindicacions nacionals perquè no ho fa cap país del món, cap. Catalunya no pot abandonar la responsabilitat d’assolir cada cop més quotes d’autogovern, i això passa per tenir policia, per gestionar les presons, per evitar perdre competències en lleis com la de la Dependència o la llei d’Universitats. També passa, és clar, per reclamar la preeminència del català o les seleccions esportives o una aplicació maximalista de l’Estatut.
Aquests reptes només els assumeix CiU, cal reconèixer-ho i cal, sobretot, despertar altres sectors del catalanisme que han relegat els seus principis per a una Catalunya plena a un segon terme, només per avantposar els interessos de partit. Catalunya és catalanista i nacionalista, com qualsevol país normal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada