Fent història

Catalunya té un nou govern. Aquest fet, de per si transcendental, equival per a molts a assegurar que Catalunya ha fet història o, almenys, que n’ha escrit una nova pàgina. Però els governs i els que els conformen no fan història només per prometre lleialtat al president, a la Constitució i a l’Estatut sinó, sobretot, per les seves actuacions. El primer govern catalanista i d’esquerres constituït el 2003 va adoptar de seguida l’etiqueta d’històric, perquè era el primer d’aquest tipus des de la restauració de la democràcia. El seu caminar més aviat galdós i turbulent també l’ha fet “històric”; i el fet que va ser el de l’aprovació del nou Estatut li ha reservat indefectiblement un esment a totes les enciclopèdies.

El nou govern ja no és el primer catalanista i d’esquerres, però sí que és el primer que relega la reivindicació nacional a un segon terme, per darrera les polítiques socials. Només per això també es pot considerar històric. Caldrà veure si en el seu periple s’enforteix la voluntat del nou president de no obsessionar-se en el fet identitari i d’aquesta manera força un canvi de timó en la història de Catalunya. La pretensió és manifesta, tant com la salut del nacionalisme, que no es resignarà a que el govern de Catalunya margini les seves aspiracions i encara menys, que l’enfronti amb el progrés del país. Nacionalisme i patriotisme social no són incompatibles. Veurem però, si el govern vol passar a la història per progressista, per nacionalista, o per ambdues coses.