L’única opció per al nacionalisme

El nacionalisme català està en perill. Des que José Montilla és president de la Generalitat la reivindicació nacional de Catalunya ha entrat en via de dissolució. Montilla no és nacionalista i aposta per una Catalunya dins d’Espanya, però això no és cap novetat. El què sí que ho és, en canvi, és que un president d’un país abandoni els interessos nacionalistes que han de fer-lo progressar. També ho és que aquest president ho faci amb la benedicció de l’únic partit que es proclama obertament independentista. ERC ha fet Montilla president i ha propiciat, per tant, que la reivindicació nacional es dilueixi.

Ara, ja només hi ha una formació política que aposti al cent per cent pel catalanisme i el nacionalisme. I tenim sort que aquest partit sigui el majoritari a Catalunya. Mentre CiU continuï obtenint un gran suport electoral el nacionalisme encara serà viu. Catalunya no pot perdre la responsabilitat d’abandonar les seves reivindicacions nacionals perquè no ho fa cap país del món, cap. Catalunya no pot abandonar la responsabilitat d’assolir cada cop més quotes d’autogovern, i això passa per tenir policia, per gestionar les presons, per evitar perdre competències en lleis com la de la Dependència o la llei d’Universitats. També passa, és clar, per reclamar la preeminència del català o les seleccions esportives o una aplicació maximalista de l’Estatut.
Aquests reptes només els assumeix CiU, cal reconèixer-ho i cal, sobretot, despertar altres sectors del catalanisme que han relegat els seus principis per a una Catalunya plena a un segon terme, només per avantposar els interessos de partit. Catalunya és catalanista i nacionalista, com qualsevol país normal.

Conseller de Vicepresidència

L’entrada de Josep-Lluís Carod-Rovira al nou govern la pretenia pomposa. El líder republicà, fidel a la seva assumida magnificència, volia que quedés clar que ell era el segon del tripartit, el que va després del president, el que en un país normal és el vicepresident del govern. Però aquest no és un país normal, per moltes raons que ja explicaré en una altra ocasió. Així doncs, no hi ha vicepresident perquè aquesta figura no existeix en el nou Estatut. Però tampoc aquest contratemps ha fet rectificar Carod i assumir que, simplement, s’hauria de conformar en ser conseller primer, allò que fa tres anys va equiparar, ni més ni menys, a la figura d’un primer ministre. Això sí: en un país normal.

No ha baixat del burro i els republicans han forçat la creació d’un nou departament: el Departament de Vicepresidència. En aquesta fórmula el seu titular no és el vicepresident sinó el conseller de Vicepresidència, tal com en l’extint Departament de Presidència el seu titular no era el president sinó el conseller de Presidència. Veurem com es fa dir l’egòlatra republicà i veurem també, com li diuen des dels mitjans de comunicació.

Fent història

Catalunya té un nou govern. Aquest fet, de per si transcendental, equival per a molts a assegurar que Catalunya ha fet història o, almenys, que n’ha escrit una nova pàgina. Però els governs i els que els conformen no fan història només per prometre lleialtat al president, a la Constitució i a l’Estatut sinó, sobretot, per les seves actuacions. El primer govern catalanista i d’esquerres constituït el 2003 va adoptar de seguida l’etiqueta d’històric, perquè era el primer d’aquest tipus des de la restauració de la democràcia. El seu caminar més aviat galdós i turbulent també l’ha fet “històric”; i el fet que va ser el de l’aprovació del nou Estatut li ha reservat indefectiblement un esment a totes les enciclopèdies.

El nou govern ja no és el primer catalanista i d’esquerres, però sí que és el primer que relega la reivindicació nacional a un segon terme, per darrera les polítiques socials. Només per això també es pot considerar històric. Caldrà veure si en el seu periple s’enforteix la voluntat del nou president de no obsessionar-se en el fet identitari i d’aquesta manera força un canvi de timó en la història de Catalunya. La pretensió és manifesta, tant com la salut del nacionalisme, que no es resignarà a que el govern de Catalunya margini les seves aspiracions i encara menys, que l’enfronti amb el progrés del país. Nacionalisme i patriotisme social no són incompatibles. Veurem però, si el govern vol passar a la història per progressista, per nacionalista, o per ambdues coses.

La prova irrefutable

Els catalans que aquest diumenge al vespre estaven veient el documental sobre el president electe de la Generalitat, José Montilla, a TV3 tenim la prova irrefutable que la reedició del tripartit estava pactada abans de l’1-N, el dia de les eleccions. Una de les escenes del programa para atenció a la jornada electoral des dels despatxos de la seu del PSC al carrer Nicaragua: l’escenari, justament, on es cuinen les grans decisions dels socialistes catalans. No hi ha declaracions, ni opinions publicades. Només hi ha imatges. En la mateixa nit electoral, aquella en què es confirmava la davallada en vots i escons del PSC apareixien destacats membres de la direcció socialista expressant desacomplexadament la seva satisfacció. Però què motivava el secretari d’organització, José Zaragoza, o la dirigent Carme Chacón a aixecar els braços en senyal de victòria o mostrar un somriure d’orella a orella? Havien perdut més vots i escons que mai, i la distància amb el seu principal rival era abismal. Què s’amagava darrera la frase “Ves, ya te lo decía...” del candidat Montilla a una dirigent del partit abans de comparèixer públicament, com deixant clar als escèptics que un “xarnego” (Sevilla dixit) sí que podia ser president?

La satisfacció tenia raó de ser: el tripartit sumava. Els dirigents del PSC i el propi José Montilla sabien que trobarien les portes obertes tant a ERC com a ICV-EUiA per aliar-se de nou i aconseguir governar quatre anys més. Si no és així no s’explica aquella “victòria” explicitada als despatxos del carrer Nicaragua. El documental de TV3 doncs, és delatador. El tripartit estava pactat i no calia fer cap trucada perquè l’aritmètica els permetia mantenir el govern que el mateix Montilla va idear fa tres anys. Els socialistes estaven eufòrics perquè sabien que republicans i ecosocialistes els catapultarien de nou a Palau. Cap d’ells ho ha reconegut públicament però ho diuen les imatges i, un cop més, una imatge val més que mil paraules. Sobretot en política.